TRACTAT DE Tanatosi
El mimetisme i la cripsis, adopció del colors i geometries de l’entorn, són propietats del mon animal desenvolupades per a escapar als predadors. Una altra, en el mateix context de supervivència, és la tanatosi (o pseudocidi), és a dir, la simulació de la mort. En presència del predador, l’individu adopta una postura immòbil, cadavèrica, inert, minimitzant qualsevol indicatiu de vida, reduint la respiració al mínim, i de vegades, fins i tot, emetent pudors intenses que evoquen les de la carn en descomposició. La mimesi és torna així, sensorialment completa. Fer-se el mort no sembla pas fàcil; cal convèncer als predadors, a priori i amb poques eines, de la futilitat d’un possible atac. És aquest acte mimètic un exemple d’actuació sublim, de control afectiu impecable, de mètode interpretatiu per part de la presa? Clarament sí. Com a acte de teatralitat etològica, podríem parlar doncs d’una artística de la tanatosi. Podria ser estèticament complaent adoptar un talant d’ immensa passivitat i abandonar-se de manera física, emocional i metabòlica, permetent la gravetat tibar el cos contra el sòl? Hi ha bons actors de tanatosi? I dolents? Si és així, els dolents i poc creïbles moren devorats durant les actuacions fallides.
Animem-nos ara a explorar la tanatosi en la nostra espècie. Demanem als models fer-se el mort davant un fotògraf, en diferents entorns que permetin a més, una bona dosi de cripsis. Generem així un tractat actoral de tanatosi humana, on diferents estils i maneres d’entendre el defalliment queden reflectits d’una manera estètica, i molt probablement amb diferents graus de credibilitat. Quin dels models és el més convincent, qui és el guanyador, a ulls de l’espectador, que ocupa ara, involuntàriament, el lloc del predador? Qui desafia amb més versemblança el repte? Potser sense una amenaça immediata (com a mínim aparent), fer-se el mort pot ser senzill, lúdic i gratificant. I fins i tot, perquè no, alliberador. Però cal anar amb compte; executar aquest exercici massa sovint, com un joc, ens podria portar a una cronificació perversa i recurrent d’aquesta escenificació, i convertir-nos en morts vivents vocacionals. Caldria buscar llavors un nom per a aquest nou mal, i també, es clar, una vacuna o una cura, o fins i tot, el més angoixant, fer-ne una interpretació política.