This is the end.......

Pictures of death-pretending bodies are about to return to their boxes. What will happen now?

Successful PLAYING DEATH at CC DRASSANES

Playing death looks fun, but is more than that. Violin players, doctors, rap singers, emtrepreneurs, project managers, molecular biologists, students, microscopists, investors, curators, artists, painters and many others have enjoyed mimicking the death mood in front of the photographer. More or less succesfully, all of them have reached a point of intimate connection with their SELF, within the nanometric instant of the shoot.

Such a subttle experience is recorded as a proof of concept of our still un-lost abbility to seach for survival in hostil environments.

There is still time to vote for the best death performance. Just get in CC Drassanes for that. It is a fully analogic voting process.

By the way, do not miss our leading model, Sara, playing soon very nice music, subttle as the death mood, at La Pedrera

http://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitats-barcelona/musica/sara-cubarsi-violi-concert-de-cambra

Tractat de TANATOSI es veurà al cc Drassanes durant el mes de Maig, amb la inaguració el dia 4 a les 7 de la tarda.

TRATADO DE TANATOSIS
El mimetismo y la cripsis, adopción del colores y geometrías del entorno, son propiedades del mundo animal desarrolladas para escapar a los predadores. Otra, en el mismo contexto de supervivencia, es la tanatosis (o pseudocidio), es decir, la simulación de la muerte. En presencia del predador, el individuo adopta una postura inmóvil, cadavérica, inerte, minimizando cualquier indicativo de vida, reduciendo la respiración al mínimo, ya veces, incluso, emitiendo olores intensos que evocan las de la carne en descomposición. La mimesis es vuelve así, sensorialmente completa. Hacerse el muerto no parece fácil; hay que convencer a los predadores, a priori y con pocas herramientas, de la futilidad de un posible ataque. ¿Es este acto mimético un ejemplo de actuación sublime, de control afectivo impecable, de método interpretativo por parte de la presa? Claramente sí. Como acto de teatralidad etológica, podríamos hablar pues de una artística de la tanatosis. ¿Podría ser estéticamente complaciente adoptar un talante de inmensa pasividad y abandonarse de manera física, emocional y metabólica, permitiendo la gravedad tensar el cuerpo contra el suelo? Hay buenos actores de tanatosis? ¿Y malos? Si es así, los malos y poco creíbles mueren devorados durante las actuaciones fallidas.
Animémonos ahora a explorar la tanatosis en nuestra especie. Pidamos a los modelos hacerse el muerto ante un fotógrafo, en diferentes entornos que permitan además, una buena dosis de cripsis. Generamos así un tratado actoral de tanatosis humana, donde diferentes estilos y formas de entender el desfallecimiento quedan reflejados de una manera estética, y muy probablemente con diferentes grados de credibilidad. ¿Cuál de los modelos es el más convincente, quién es el ganador, a ojos del espectador, que ocupa ahora, involuntariamente, el lugar del predador? Quien desafía con más verosimilitud el reto? Quizá sin una amenaza inmediata (al menos aparente), hacerse el muerto puede ser sencillo, lúdico y gratificante. E incluso, porque no, liberador. Pero hay que tener cuidado; ejecutar este ejercicio demasiado a menudo, como un juego, podría llevarnos a una cronificación perversa y recurrente de esta escenificación, y convertirnos en muertos vivientes vocacionales. Habría que buscar entonces un nombre para este nuevo mal, y también, claro, una vacuna o una cura, o incluso, lo más angustioso, desarrollar una interpretación política.

TRACTAT DE Tanatosi
El mimetisme i la cripsis, adopció del colors i geometries de l’entorn, són propietats del mon animal desenvolupades per a escapar als predadors. Una altra, en el mateix context de supervivència, és la tanatosi (o pseudocidi), és a dir, la simulació de la mort. En presència del predador, l’individu adopta una postura immòbil, cadavèrica, inert, minimitzant qualsevol indicatiu de vida, reduint la respiració al mínim, i de vegades, fins i tot, emetent pudors intenses que evoquen les de la carn en descomposició. La mimesi és torna així, sensorialment completa. Fer-se el mort no sembla pas fàcil; cal convèncer als predadors, a priori i amb poques eines, de la futilitat d’un possible atac. És aquest acte mimètic un exemple d’actuació sublim, de control afectiu impecable, de mètode interpretatiu per part de la presa? Clarament sí. Com a acte de teatralitat etològica, podríem parlar doncs d’una artística de la tanatosi. Podria ser estèticament complaent adoptar un talant d’ immensa passivitat i abandonar-se de manera física, emocional i metabòlica, permetent la gravetat tibar el cos contra el sòl? Hi ha bons actors de tanatosi? I dolents? Si és així, els dolents i poc creïbles moren devorats durant les actuacions fallides.
Animem-nos ara a explorar la tanatosi en la nostra espècie. Demanem als models fer-se el mort davant un fotògraf, en diferents entorns que permetin a més, una bona dosi de cripsis. Generem així un tractat actoral de tanatosi humana, on diferents estils i maneres d’entendre el defalliment queden reflectits d’una manera estètica, i molt probablement amb diferents graus de credibilitat. Quin dels models és el més convincent, qui és el guanyador, a ulls de l’espectador, que ocupa ara, involuntàriament, el lloc del predador? Qui desafia amb més versemblança el repte? Potser sense una amenaça immediata (com a mínim aparent), fer-se el mort pot ser senzill, lúdic i gratificant. I fins i tot, perquè no, alliberador. Però cal anar amb compte; executar aquest exercici massa sovint, com un joc, ens podria portar a una cronificació perversa i recurrent d’aquesta escenificació, i convertir-nos en morts vivents vocacionals. Caldria buscar llavors un nom per a aquest nou mal, i també, es clar, una vacuna o una cura, o fins i tot, el més angoixant, fer-ne una interpretació política.

TREATISE OF PLAYING DEATH
The mimicry and the crypsis, adoption of colors and geometries from the environment, are properties of the animal world developed to escape predators. Another one, in the same context of survival, is the ‘apparent death’, that is, the simulation of death. In the presence of the predator, the individual adopts an immobile, cadaverous, inert state, minimizing any indicative of life, reducing breathing to a minimum, and sometimes even emitting intense smells that evoke those of decomposing flesh. Mimesis is thus, sensorially complete. Playing dead does not seem easy; we must convince predators, a priori and with few tools, of the futility of a potential attack. Is this mimetic act an example of sublime performance, of impeccable affective control, of interpretative method on the part of the prey? Clearly yes. As an act of ethological theatricality, we could speak then of ‘artistics’ of playing death. Could it be aesthetically pleasing to adopt a mood of immense passivity and abandon oneself physically, emotionally and metabolically, allowing gravity to tighten the body against the ground? There are good actors of death? And bad ones? If so, the bad ones die devoured during failing performances.
Let us now to explore such pretending act in our species. We ask the models to play dead before a photographer, in different environments that also allow a good dose of crypsis. We thus generate an acting treatise of human ‘apparent death’, where different styles and ways of understanding fainting are reflected in an aesthetic way, and most likely with different degrees of credibility. Which of the models is the most convincing, who is the winner, in the eyes of the spectator, who now occupies, involuntarily, the place of the predator? Who defies the challenge with more plausibility? Perhaps without an immediate threat (at least apparent), playing dead can be simple, playful and rewarding. And even, why not, liberating. But you have to be careful; executing this exercise too often, like a game, could lead to a perverse and recurrent chronification of this state, and turn us into vocational undead. It would be then necessary to look for a name for this new disease, and also, of course, a vaccine or a cure, or even, most anguishing, to develop a political interpretation.

Visitors and pieces during the vermissage